Més informació »

Més informació »

Més informació »

Potser vaig veure el que de debò estava succeint o potser només vaig veure el que vaig voler. Ara mateix no us ho podria assegurar, però m'inclino a creure que aquest colom es distreia perseguint la seva pròpia ombra. Feia quatre passes amb el ritme tan característic de raper que tenen aquestes aus i tot seguit mirava l'ombra projectada; canviava de direcció, girava el coll, provava una altra coreografia... sense perdre de vista aquella taca grisenca que s'escampava sobre el ciment, ben arrelada a les seves potes.

Podríem omplir pàgines sobre el possible avorriment dels animals i fins i tot plantejar-nos si els coloms busquen maneres de passar l'estona amb jocs que ens porten a temps d'infantesa. Un cop hem arribat a aquest punt, podem llençar coets, encendre el cel i muntar una paradeta d'especulacions diverses.

De totes maneres, aquest animaló va ser prou amable amb mi i em va deixar que li fes tot un book de fotos, com si fos una model de passarel·la. En arribar a casa em vaig preguntar per què coi havia fet vora vint fotos d'un colom. No pregunteu. Són coses que passen. Què hi farem.

Més informació »

Més informació »

Són coses que passen quan començo a remenar llibres a l'atzar. Els fullejo i molts cops acabo trobant coses interessants. Així va ser com vaig descobrir un fotògraf del segle XIX, Charles Marville. Era un llibret petit, amb les fulles mig desenganxades, ben farcit de fotos de carrers de París i quan vaig fixar-m'hi en una en concret, vaig saber que n'acabaria fent el dibuix amb tinta xinesa. I és el que veieu. Això sí; per jugar una mica vaig afegir-hi algunes modificacions i elements dispersos.

Més informació »

No sé pas perquè hi ha qui diu que tinc certa tendència a amagar-me: no és pas veritat! I per demostrar-vos-ho, aquí penjo una foto on se'm veu perfectament.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

El típic escenari que qualsevol desitjaria trepitjar en una tarda idíl·lica de diumenge... o no? Per cert, la foto és una mica antiga, del juny del 2005.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Una de les coses que més m'agrada de celebrar cada cop que fa més anys que trepitjo aquest planeta (bé, els bocins de terra són limitats) és el fet de conèixer determinats tipus de persones.
No em refereixo només a gent que et fan dir "sembla bon paio" i ens n'oblidem al cap de cinc minuts. Perquè m'entengueu: les converses d'ascensor són plenes de veïns que "semblen bones persones". No. No vull dir això. Sinó que són gent que facin el que facin no són mai artificioses.Potser el rovell no ens hauria de fer tanta angúnia.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Aquesta no és una silueta qualsevol. Es tracta d'un dels protagonistes d'un clip dels Fi, L'home que no dorm.  Algun dia ja us en parlaré més a fons.

Més informació »

Més informació »

Hi ha desitjos programats per tenir una caducitat. Perquè se suposa que són especials i únics, irrepetibles. Tan irrepetibles que s'acaben repetint tota una eternitat. Això sí: només quan toca. Els cucurutxos de gelat? A l'estiu. Les nadales? Al desembre. L'apartament de platja? A l'agost. I així una llista que no acabaríem mai... El primer amor? Als 15. El "piset"? Als 30. Les criatures? Als 32. El cotxe monovolum amb pretensions de 4x4? Als 40.

Però sempre hi haurà algú que tindrà ganes de fotre's una sangria al xiringuito a ple mes de desembre, quan els llums nadalencs anuncien que s'inaugura la temporada de caça de regals. Què hi farem!

Més informació »

Il·lustració que vaig fer per a la portada del segon EP dels Fi, Perplex. Més d'un cop m'han preguntat quin significat té tot plegat. Però el que de debò és interessant és saber què hi veu cadascú...

Més informació »

Més informació »

Incomprensiblement tot junt: ciment i onades, vaixells i terra, àncores i estels, salnitre i perfum.
Alço els ulls i unes estructures em provoquen la perversa sensació d'empetitir-me, però no són més que arbres atrapats amb arrels de ferralla.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Us han despertat mai trucant insistentment a la porta del dormitori tot dient: "Ei, aixeca't! El cel és una passada! Agafa la càmera, ja veuràs!"? Doncs això va ser exactament el que em va passar un dia de principis d'octubre del 2004. Aquest és el resultat. Des d'aquí vull donar les gràcies a qui em va fer tornar del món dels somnis aquell dia.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

"De cop i volta, era allà, fitant-me amb els seus ulls rovellats. Mut, sense la seva veu metàl·lica, em va demanar que no l'oblidés mai. Vaig respondre que provaria de no fer-ho.
Vaig avançar unes passes. Jo m'allunyava, però ell continuava tossut aferrant-se a aquell petit tros de terra, desafiant.
Crec que no l'oblidaré."

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

 

L'espasa estima? El cor fereix? Potser el rei d'espases es va sentir ferit i va voler trair el rei de cors... o tal vegada el rei de cors es va comportar com un dèspota desconsiderat, qui sap.
De totes maneres, aquesta mena de joc desigual no deixa de ser una foto que tenia pensada penjar ja fa unes setmanetes.

Més informació »

Més informació »