Fa temps, gràcies a una entrada de blog d'una persona sàvia, vaig assabentar-me de l'existència d'una illa de plàstic enmig del Pacífic. Potser ja sabeu què és i si no, doncs ja us ho dic jo, què és: la brossa que llencem al mar, per acció dels corrents marins, acaba amuntegant-se i creant illes compactes. Un autèntic desastre ecològic que no s'hauria d'haver produït mai.
Aquí podeu llegir l'article de què us parlo: L’Illa de plàstic

Després de parlar-ho amb els Fi, vam decidir de crear una cançó que tractés el tema. Vaig col·laborar a l'hora de fer les lletres i la cosa va quedar així:


"Mil obstacles i edificis
trenquen el blau infinit.
Artefactes i tentacles
que decoren maniquins.

Cants de sirena plastificats,
no m'espera res a la ciutat.

Passiu-ho bé!

Amb garlandes i confeti
odio els teus souvenirs!
No m'enlluernis de dia,
ja no em queda cap nit.

Cants de sirena plastificats,
no m'espera res a la ciutat.

Passiu-ho bé!"

En aquest enllaç la podeu escoltar en l'àlbum que han publicat enguany:
Fi-PVC

I aquí podeu escoltar un remix que n'ha fet 004F:
PVC-[004F remix]

Enmig de tot aquest procés de donar veu a un peix atrapat per aquesta barbàrie, en algun moment em va agafar un rampell i vaig fer uns gargots dels meus.

Doncs això és tot. Bé, o quasi. No llenceu més merda... enlloc! Mai més!

Signat,
PVC:
(Peix veu catàstrofe)

Més informació »

Més informació »