"Yo soy tu alien"

Més informació »

"Conxita lives forever"

Més informació »

"Mira'm als ulls!"


"Mira'm als ulls!", va dir.
No acostumava a fer aquest tipus de concessions en la seva feina d'assassina a sou, però com que qui feia aquella súplica era a punt de perdre la vida, va pensar que no tindria cap importància trigar uns segons més a prémer el gallet.
La va mirar: era una dona bonica, jove, amb cabells rossos i ondulats, com els que ella havia tingut molt temps enrere, o potser no, feia tant de temps, però, que el cap se li emboirava.
"No em reconeixes? és que potser ja no et recordes de mi?"
Va tornar a clavar la mirada en aquell rostre i s'hi va reconèixer a l'instant, però encara estava massa torbada per dir res.
"Tu... ets jo!"
"Sí... jo sóc tu..." i sabia que aquella era la veritat. 
"Com vas poder fer-me allò? Abandonar-me d'un dia a l'altre, sense avisar. Si sabessis com t'he trobat a faltar...!
T'he estat buscant tot aquest temps: d'ençà que vas marxar, sempre. No he trobat ningú que m'omplís tant, ningú tan sincer com tu: la meva companya, la meva còmplice de jocs secrets, el primer i el més estimat i pur de tots els reflexos que he tingut mai."

Les mans li començaven a tremolar així que els records li anaven invadint el cervell: les paraules d'aquella dona jove fluïen dins del seu cos. La memòria la transportava al temps en què van créixer juntes i eren inseparables.
"Tu i jo: ho recordes? Soles, cadascuna atrapada a banda i banda del mirall. Tu sempre gèlida, els teus dits freds que tants cops vaig recórrer i el teu somriure silenciós. Més d'un cop vaig convidar-te a venir amb mi, però no em vas respondre mai. I un dia te'n vas anar i em vas robar part de mi. Altres reflexos han vingut a substituir-te, però, oh!, són falsos i volen enganyar-me. Només he confiat en tu, però per més que et busqués per tots els miralls del món, no ha sigut fins avui que m'he retrobat amb la teva mirada.
Però mira't: ets tu qui ha envellit i no pas jo. Em vas condemnar a aquest cos jove, perenne per sempre més. On eres tot aquest temps? Digues: què has fet? per què te'n vas anar?"

Es va sentir un cop sec en el moment en què l'arma va impactar contra el terra. Tot el cos, amarat de suor, li tremia. Se sentia tan avergonyida i dèbil que ja no podia més:
"Oh, he fet coses terribles! He mort gent, molta gent... però és que ells eren buits, per a mi només eren xais que anaven a l'escorxador. I jo..." però uns llavis dolços van impedir que seguís parlant. Va deixar que aquells rínxols li freguessin el coll i, mentre la fragància que desprenien li feia girar espirals a l'estómac, escoltava com li deia: "No hi fa res, ara: hem sigut dues ànimes condemnades a estar separades i incompletes... però ja no: mai més!"
I totes dues, abraçant-se, van esmunyir-se dins la nit, colant-se per carrerons fins que van trobar els vidres d'un aparador, que acollia les seves siluetes enterbolides. Emocionades, van agafar-se fortament de les mans.
"I ara, vull que tornis a formar part de mi. Com abans que m'abandonessis. Tornarem a estar juntes: tu seràs dins meu i jo dins teu, per sempre més!"

Va avançar cap als vidres de l'aparador amb pes ferm: mai més l'abandonaria, ho havia decidit. Mai més marxaria del costat de la persona a qui pertanyia i a l'única a qui havia estimat. Només havia de creuar aquell llindar d'on no hauria d'haver fugit mai... tornar... sempre... unides... sempre... Aquestes eren les paraules que tronaven dins seu, quan, enmig de l'esclat d'èxtasi, va notar com l'escalfor li travessava el cos i el seu voltant es fonia.


***

L'endemà els policies envoltaven el cos d'una dona que, segurament presa per un atac de follia, va decidir estimbar-se contra l'aparador d'aquella botiga. No semblava un cas massa complicat: "Ja se sap: aquest món és ben ple de grillats!" va deixar anar un d'ells, a pocs centímetres del cadàver cobert de vidres i de sang.

***

Com cada vespre, es preparava per a la funció en aquell vell teatre atrotinat. Dins del camerino, entollat per una llum esmorteïda, un ajudant li apartava la cabellera daurada cap a un costat per poder fer-li la cremallera del vestit. Tot just ara sentia com l'anunciaven: "Senyores i senyors, amb tots vostès: la més gran de totes les hipnotitzadores!" i tot seguit sentia el batec dels aplaudiments, com les gotes d'una tempesta lluitant contra finestres.
A dalt l'escenari ja l'esperava una voluntària escollida entre el públic. S'hi va atansar:
"Mira'm als ulls!", va dir.








I fins aquí el relat. Però molts cops les històries no acaben amb un punt i apart. Per sort, hi afegiria. Una de les millors coses que ens poden passar és que allò que fem, diem, sentim o xiuxiuegem agafi vida pròpia i arreli en altres llocs: aquest és el cas concret d'aquest relat,  que abans de néixer era tan sols una foto lligada a un tros de lletra d'una cançó, en la línia dels experiments que últimament m'agrada de provar. I és que els amics de l'equip del programa Aquesta nit/ Només canten per mi, de Bocaradio, partícips en alguns d'aquests experiments, han decidit escollir aquest relat per "radiar-lo". No cal dir que poder escoltar-lo a la ràdio ha sigut tota una experiència! (Gent, m'ha agradat molt ser la vostra còmplice!)

Si voleu escoltar el programa en què es va emetre, només cal que feu clic a l'enllaç:
Mira'm als ulls
Més informació »

Cara i creu



Més informació »
Llicència de Creative Commons
negatiuspositius de Meritxell està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a negatiuspositius.blogspot.com