De vegades trobo pintades, però puc dir que aquesta em va trobar a mi. Va succeir un matí, tot caminant pel passeig Maragall. Uns ulls dolços mig aclucats em van cridar. I allà era ella, delicada, flirtejant amb els vianants des d'aquella paret atrapada enmig d'un bloc de pisos i un establiment d'una cadena de pizzeries.
Com que aquell no era el moment adequat, decideixo de tornar-hi més endavant i comprovo que ella espera puntual la nostra cita. No sempre és així. De vegades em planten i em trobo amb que les pintades han marxat i han deixat un post-it gegant de pintura nova, sense que s'hagin recordat de deixar-me escrit on s'han mudat.
Desenfundo la càmera i faig el que he de fer. Just quan acabo, apareix un espontani amb ganes de fer-la petar. Em pregunta, amb un marcat accent andalús, si la foto ha quedat bé. Pel posat d'orgull, podria semblar que ell n'és l'autor. Xerrem una mica i finalment em diu:"Es que es muy bonita, ¿sabes? Es preciosa. Por eso está muy bien que le hagan fotos antes que vengan los del ayuntamiento y la quiten." S'hi atansa una mica més, com si hi busqués alguna cosa:"Anda que el tío que ha hecho esto... viene aquí, pinta y luego se va, sin dejar su nombre ni nada."
Ens acomiadem. El senyor s'acomiada de mi; jo, d'ell i la geisha dels dos.
Entrades
.jpg)
