Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

"Vet aquí una vegada un grup que es feien dir Fi" i que van decidir treure un disc, que podeu escoltar aquí si us ve de gust.
Em van encarregar el disseny del que va acabar sent un digipack i ja ens veieu fent camí cap a les terres de l'Alt Camp, concretament a Alió, un poble que és a tocar de Valls, i que és on vaig fer-los les fotos.
Com sempre, un plaer, nois!

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Abans que us penseu que això és un collage, us aviso: NO és un collage. Això existeix, així tal qual. I sí, a les nostres terres. Clar que si sou dels que us agrada més desplaçar-vos per altres zones, potser mai no heu hagut de fer front a un paratge natural tan peculiar com aquest. Però els qui som de terres més meridionals entenem aquesta imatge com una metàfora que defineix la tònica constant del que hem viscut sempre. La normalitat, vaja.

El que es veu al fons no és ni més ni menys que una central nuclear d'aquestes que tant ens agraden i que, per alguna mena de sentiment d'amor mutu innat, elles també ens escullen a nosaltres (sinó, no s'entendria la condensació única i exclusiva d'aquestes instal·lacions a terres tarragonines). Ho heu endevinat: es tracta de Vandellòs II. A hores d'ara ja hauria d'estar desmantellada, però mira ves, fa patxoca a l'horitzó, no trobeu?
En un pla més proper hi ha el que sembla: guiris rostint-se al sol, a punt d'assolir cremades de primer grau, que s'hidraten amb cerveses de marca blanca del súper.

Aaaahhh...! No em direu que no us faig dentetes, eh? Va, entaforeu els vostres biquinis a les maletes i oblideu-vos de la sobrevalorada Costa Brava, que aquí hi tenim de tot i més: petroquímiques, tolls declarats parc naturals atrapats per urbanitzacions que no deixen veure la costa, nuclears, centrals tèrmiques, servei de transport públic inexistent, plaga de cargols poma, plaga d'apartaments turístics, ... de tot, vaja.
Tot i que, per ser-vos sincera, m'hi falta alguna cosa: sort que sembla que el projecte aquest del Barcelona World va pel bon camí. Era completament necessari, certament. Friso perquè arribi el dia de la inauguració i veure les portades dels diaris amb la colla política tallant llacets i amagant panxa. De debò. Friso. I qui no?

(Per cert, he manllevat el títol de la foto d'una cançó d'un grup que va existir fa temps i que ens han deixat una estela amb bon regust: Él-Hecho.)

Més informació »

Més informació »

Està clar que, de moment, aquest és un mes de jocs (cosa que em fa xalar, ves). Arran de la proposta de fa uns dies, algú em va plantejar un altre repte i d'aquí neix un altre experiment: aquest cop algú m'havia de proposar la lletra d'una cançó i a veure quina foto en sortia. 

Ara bé, si ja us dic així d'entrada de quina cançó es tracta, la cosa quedaria curta i com que tinc certa tendència a caragolar les coses com si fossin unes columnes barroques, abans de revelar-la m'estimaria més que provéssiu d'imaginar-ne una. Doncs som-hi!

.......

(Uns dies més tard)

Ja veig que n'hi ha hagut de tots colors i això està bé, molt bé: aquesta és precisament la gràcia. Vull agrair-vos els comentaris, sou molt macos! I ara ve quan em toca dir de quina lletra es tracta i, ja que hi som, també revelaré qui és el copartícep d'aquest joc. Fa uns dies, en Carles, de l'equip de BOCARADIO, i, més concretament, dels programes Aquesta nit / Només canten per mi em va proposar l'estrofa següent:

"I no tornaré als dies d'abans 

tan plens de no-res, de pàgines en blanc.

Surto al carrer. Ara puc cridar."

Es tracta d'un fragment de Maleeïxo el temps, dels Raydibaum. 

Si us ha agradat aquest tipus d'experiment, o bé us empesqueu alguna altra història, que sapigueu que m'ho podeu enviar per correu, d'acord? Va, desinhiu-vos!

Més informació »

Més informació »

Més informació »

I ja arribem al final. Hem deixat enrere paisatges d'oliveres, garrofers, parcs temàtics d'oci, parcs temàtics petroquímics que sempre m'han evocat una ciutat futurista, platges, urbanitzacions que embruten la vista, conreus de tapissos vistosos, càmpings que van conèixer el glamur en èpoques pretèrites i que proven encara de seduir-nos amb maquillatge descarat, aiguamolls, pistes de tenis mig abandonades, camps de golf d'una exuberància insultant, túnels, mar...

Tot em fa pensar que es podria haver fet d'una altra manera. Aquesta sensació m'entristeix per uns moments però la deixo volar. Potser encara som a temps de poder-ho fer millor.

Ara els edificis gegants i els ponts de ferralla ens acullen i s'obren davant nostre com un golf. Els grafits s'alcen cridaners i envien missatges des de les parets de la muralla, però el tren sempre hi passa massa ràpid per poder llegir-hi res, com si fos una acte de censura premeditat.

Més informació »