El ramat feliç




I vet aquí una nova col·laboració amb els Fi. Aquest cop es tracte d'un clip, o vídeo o collage de vídeos o com us agradi més. El missatge: "La propaganda mata l'opinió". I no cal pensar res més. Mireu,deixeu-vos seduir, compreu o combregueu amb les rodes de molí que us vingui de gust i Amén!
Més informació »

Forn, guitarra, projector i cantant



(Fotos realitzades a l'Antic Forn de Vallcarca, durant els concerts de Circonite i Monstruos)
Més informació »

Fi al Koitton Club


Més informació »

Concert dels Fi al Koitton Club



Doncs ja ho veieu: novament immersa en l'elaboració d'un cartell d'aquells que fan una il·lusió especial. Si aneu seguint de manera més o menys regular les coses que vaig penjant en aquest blog potser el nom dels Fi us sonarà d'alguna cosa ( i si no és el cas o senzillament necessiteu refrescar la memòria aquí els podeu escoltar i aquí podeu tafanejar una mica més a fons què fan, pensen o divaguen aquesta gent).
Ah, i si encara no coneixeu el lloc on toquen, el koitton club, doncs ja és hora que us hi apropeu: el proper dia 4 d'octubre pot ser una bona ocasió!
Més informació »

Vel

Més informació »

Vacances


Més informació »

Des del balcó



"Des del balcó veig passar la gent". La veiem passar, sí. I passa que veiem coses que no hauríem d'haver vist mai, però ens ho mirem, girant el cap cap a una altra banda, si convé. O potser resulta que ja no podem més, qui sap.

Doncs això, servidora ha creat per al proper single dels FI aquesta portada costumista en temps en què "ens donen pel sac i ens estossinen com si fóssim gossos", amb la tieta que rega els geranis inclosa, que no sigui dit, ei. I sense oblidar que he tingut l'honor de tenir com a còmplice el gran Senyor Dallonses.

Senyors, als seus peus!

Més informació »

Concert: Billy Pilgrim




I sí, encara assaborim la música d'en Billy Pilgrim setmanes després del seu concert. En un autèntic forn molt especial, en un dia de juny aquest viatger en el temps, tal com ell mateix es va definir, entre cançó i cançó, ens va parlar de deserts, pingüins, dels vençuts, de música, de nosaltres, d'amors i de platges (sí, diria que va parlar força, aquest xiquet). I també ens va fer venir ganes d'entonar alguna coseta, tot sigui dit.

Més informació »

Concert: Billy Pilgrim


Més informació »

Caos


Més informació »

Concert: Neburseth+Billy Pilgrim



Si us vau perdre aquest concertàs, doncs mala sort. Bé, sempre podeu seguir les aventures d'aquests músics tan peculiars per aquests móns de xarxes disperses. Personalment, us ho recomano. 
Servidora va ser l'encarregada del disseny del cartell, fet amb tot el "carinyu".
Més informació »

ZAK!


Més informació »

Oasi


Més informació »

Geisha




De vegades trobo pintades, però puc dir que aquesta em va trobar a mi. Va succeir un matí, tot caminant pel passeig Maragall. Uns ulls dolços mig aclucats em van cridar. I allà era ella, delicada, flirtejant amb els vianants des d'aquella paret atrapada enmig d'un bloc de pisos i un establiment d'una cadena de pizzeries. 

Com que aquell no era el moment adequat, decideixo de tornar-hi més endavant i comprovo que ella espera puntual la nostra cita. No sempre és així. De vegades em planten i em trobo amb que les pintades han marxat i han deixat un post-it gegant de pintura nova, sense que s'hagin recordat de deixar-me escrit on s'han mudat. 

Desenfundo la càmera i faig el que he de fer. Just quan acabo, apareix un espontani amb ganes de fer-la petar. Em pregunta, amb un marcat accent andalús, si la foto ha quedat bé. Pel posat d'orgull, podria semblar que ell n'és l'autor. Xerrem una mica i finalment em diu:"Es que es muy bonita, ¿sabes? Es preciosa. Por eso está muy bien que le hagan fotos antes que vengan los del ayuntamiento y la quiten." S'hi atansa una mica més, com si hi busqués alguna cosa:"Anda que el tío que ha hecho esto... viene aquí, pinta y luego se va, sin dejar su nombre ni nada."

Ens acomiadem. El senyor s'acomiada de mi; jo, d'ell i la geisha dels dos.
Més informació »

Lladre



Entro als edificis i faig fotografies a la gent que hi viu. No sóc cap lladre, o bé, potser sí: robo intimitats sense que ningú ho sàpiga. Sempre trobo alguna escletxa per on puc esmunyir-me. M'hi endinso aguantant-me la respiració i deixo que la càmera es converteixi en la meva còmplice.

Comparteixo la felicitat d'aquella parella que balla a la cuina, davant d'un àpat a mig fer i que devoraran quan ja estigui fred; sento com xiula un home mentres agafa dissimuladament un catàleg de roba interior femenina del tocador de la seva dona; espio com els nens fan plans per fer campana a l'escola i faig fotos dels dibuixos que deixen a mig fer...

Després deixo que aquesta gent, atrapats dins del moment congelat per sempre més, ompli les parets del meu pis i em sembla sentir-los tan a prop... sobretot ella. L'enxampo sempre amb la mirada lànguida, posat distret i em pregunto quins són els somnis que viuen dins el seu cap. Em penso que s'ha adonat que existeixo i ella, com jo, es manté sempre en silenci, participant d'aquest joc inofensiu. Sé que pot tombar-se en qualsevol moment i delatar-me, però no ho fa i jo, des d'un racó, faig que l'objectiu esdevingui una carícia prohibida.

Us confesso que m'hi he obsessionat. Cada nit somio que finalment m'hi apropo i li escric paraules al clatell amb els llavis i li explico que fa temps que l'estimo, que no ha de tenir por de mi, que no ha de patir per res. Però em fa por espantar-la.

Passen els dies i mesos i cada cop les parets s'omplen amb més fotos d'ella: pentinats diferents, roba diferent, posats diferents però sempre ella. A tot arreu. Dins meu. Ella i només ella!

Agafo la càmera, decidit a trobar-la un cop més i a confessar-li tota la veritat. Neguitós, compto les passes mentres llisco pels carrers. 
Aquest cop m'espera completament nua, dreta, desafiant i apuntant-me amb el cos despullat. Ella també em vol confessar la seva veritat. Hi detecto certa tristor i vergonya en els seus ulls.

Encara sota els efectes del torbament, veig com s'apropa una noia i li col·loca mitges de seda, sabates i un vestit que li escau com un guà. L'agafa en braços i la planta a l'aparador principal sota un cartell amb la inscripció "Rebaixes".

Sé que només la meva càmera i jo podem veure la llàgrima que li rodola galtes avall.

Més informació »

Tres en ratlla

Més informació »

Miralls


Més informació »

Margot Vaum


Més informació »

Colors


Més informació »

"Yo soy tu alien"

Més informació »

"Conxita lives forever"

Més informació »

"Mira'm als ulls!"


"Mira'm als ulls!", va dir.
No acostumava a fer aquest tipus de concessions en la seva feina d'assassina a sou, però com que qui feia aquella súplica era a punt de perdre la vida, va pensar que no tindria cap importància trigar uns segons més a prémer el gallet.
La va mirar: era una dona bonica, jove, amb cabells rossos i ondulats, com els que ella havia tingut molt temps enrere, o potser no, feia tant de temps, però, que el cap se li emboirava.
"No em reconeixes? és que potser ja no et recordes de mi?"
Va tornar a clavar la mirada en aquell rostre i s'hi va reconèixer a l'instant, però encara estava massa torbada per dir res.
"Tu... ets jo!"
"Sí... jo sóc tu..." i sabia que aquella era la veritat. 
"Com vas poder fer-me allò? Abandonar-me d'un dia a l'altre, sense avisar. Si sabessis com t'he trobat a faltar...!
T'he estat buscant tot aquest temps: d'ençà que vas marxar, sempre. No he trobat ningú que m'omplís tant, ningú tan sincer com tu: la meva companya, la meva còmplice de jocs secrets, el primer i el més estimat i pur de tots els reflexos que he tingut mai."

Les mans li començaven a tremolar així que els records li anaven invadint el cervell: les paraules d'aquella dona jove fluïen dins del seu cos. La memòria la transportava al temps en què van créixer juntes i eren inseparables.
"Tu i jo: ho recordes? Soles, cadascuna atrapada a banda i banda del mirall. Tu sempre gèlida, els teus dits freds que tants cops vaig recórrer i el teu somriure silenciós. Més d'un cop vaig convidar-te a venir amb mi, però no em vas respondre mai. I un dia te'n vas anar i em vas robar part de mi. Altres reflexos han vingut a substituir-te, però, oh!, són falsos i volen enganyar-me. Només he confiat en tu, però per més que et busqués per tots els miralls del món, no ha sigut fins avui que m'he retrobat amb la teva mirada.
Però mira't: ets tu qui ha envellit i no pas jo. Em vas condemnar a aquest cos jove, perenne per sempre més. On eres tot aquest temps? Digues: què has fet? per què te'n vas anar?"

Es va sentir un cop sec en el moment en què l'arma va impactar contra el terra. Tot el cos, amarat de suor, li tremia. Se sentia tan avergonyida i dèbil que ja no podia més:
"Oh, he fet coses terribles! He mort gent, molta gent... però és que ells eren buits, per a mi només eren xais que anaven a l'escorxador. I jo..." però uns llavis dolços van impedir que seguís parlant. Va deixar que aquells rínxols li freguessin el coll i, mentre la fragància que desprenien li feia girar espirals a l'estómac, escoltava com li deia: "No hi fa res, ara: hem sigut dues ànimes condemnades a estar separades i incompletes... però ja no: mai més!"
I totes dues, abraçant-se, van esmunyir-se dins la nit, colant-se per carrerons fins que van trobar els vidres d'un aparador, que acollia les seves siluetes enterbolides. Emocionades, van agafar-se fortament de les mans.
"I ara, vull que tornis a formar part de mi. Com abans que m'abandonessis. Tornarem a estar juntes: tu seràs dins meu i jo dins teu, per sempre més!"

Va avançar cap als vidres de l'aparador amb pes ferm: mai més l'abandonaria, ho havia decidit. Mai més marxaria del costat de la persona a qui pertanyia i a l'única a qui havia estimat. Només havia de creuar aquell llindar d'on no hauria d'haver fugit mai... tornar... sempre... unides... sempre... Aquestes eren les paraules que tronaven dins seu, quan, enmig de l'esclat d'èxtasi, va notar com l'escalfor li travessava el cos i el seu voltant es fonia.


***

L'endemà els policies envoltaven el cos d'una dona que, segurament presa per un atac de follia, va decidir estimbar-se contra l'aparador d'aquella botiga. No semblava un cas massa complicat: "Ja se sap: aquest món és ben ple de grillats!" va deixar anar un d'ells, a pocs centímetres del cadàver cobert de vidres i de sang.

***

Com cada vespre, es preparava per a la funció en aquell vell teatre atrotinat. Dins del camerino, entollat per una llum esmorteïda, un ajudant li apartava la cabellera daurada cap a un costat per poder fer-li la cremallera del vestit. Tot just ara sentia com l'anunciaven: "Senyores i senyors, amb tots vostès: la més gran de totes les hipnotitzadores!" i tot seguit sentia el batec dels aplaudiments, com les gotes d'una tempesta lluitant contra finestres.
A dalt l'escenari ja l'esperava una voluntària escollida entre el públic. S'hi va atansar:
"Mira'm als ulls!", va dir.








I fins aquí el relat. Però molts cops les històries no acaben amb un punt i apart. Per sort, hi afegiria. Una de les millors coses que ens poden passar és que allò que fem, diem, sentim o xiuxiuegem agafi vida pròpia i arreli en altres llocs: aquest és el cas concret d'aquest relat,  que abans de néixer era tan sols una foto lligada a un tros de lletra d'una cançó, en la línia dels experiments que últimament m'agrada de provar. I és que els amics de l'equip del programa Aquesta nit/ Només canten per mi, de Bocaradio, partícips en alguns d'aquests experiments, han decidit escollir aquest relat per "radiar-lo". No cal dir que poder escoltar-lo a la ràdio ha sigut tota una experiència! (Gent, m'ha agradat molt ser la vostra còmplice!)

Si voleu escoltar el programa en què es va emetre, només cal que feu clic a l'enllaç:
Mira'm als ulls
Més informació »

Cara i creu



Més informació »

L'Abdominable Gallina Nauseabunda


Més informació »

L'Abdominable Gallina Nauseabunda


Més informació »

L'Abdominable Gallina Nauseabunda


Més informació »

Conte




Aquest desordre i caos de collage neix com a fruit d'un relat breu però molt inspirador; una història que vaig poder escoltar en un programa de ràdio (Aquesta nit/ Només canten per mi) i que podeu escoltar aquí:
Relat

Si, tal com em va passar a mi, algú vol saber qui és l'autor de la música inquietant que se sent de fons, doncs us diré que és en Xavier Bonfill i que al seu bandcamp hi podeu escoltar altres peces pertorbadores (... o fantasioses, encara no ho sé del cer, sincerament).
http://xavierbonfill.bandcamp.com/

Pel que fa al collage en si, com a nota tècnica només us diré que està fet amb retalls de fotos d'Agustí Centelles i de diaris, revistes, flyers, etc. que he anat arreplegant i també algun dibuix mig amagat que hi he afegit de collita pròpia.





Més informació »

Experiments amb música



Està clar que, de moment, aquest és un mes de jocs (cosa que em fa xalar, ves). Arran de la proposta de fa uns dies, algú em va plantejar un altre repte i d'aquí neix un altre experiment: aquest cop algú m'havia de proposar la lletra d'una cançó i a veure quina foto en sortia. 
Ara bé, si ja us dic així d'entrada de quina cançó es tracta, la cosa quedaria curta i com que tinc certa tendència a caragolar les coses com si fossin unes columnes barroques, abans de revelar-la m'estimaria més que provéssiu d'imaginar-ne una. Doncs som-hi!

.......


(Uns dies més tard)

Ja veig que n'hi ha hagut de tots colors i això està bé, molt bé: aquesta és precisament la gràcia. Vull agrair-vos els comentaris, sou molt macos! I ara ve quan em toca dir de quina lletra es tracta i, ja que hi som, també revelaré qui és el copartícep d'aquest joc. Fa uns dies, en Carles, de l'equip de BOCARADIO, i, més concretament, dels programes Aquesta nit / Només canten per mi em va proposar l'estrofa següent:

"I no tornaré als dies d'abans 
tan plens de no-res, de pàgines en blanc.
Surto al carrer. Ara puc cridar."

Es tracta d'un fragment de Maleeïxo el temps, dels Raydibaum. 

Si us ha agradat aquest tipus d'experiment, o bé us empesqueu alguna altra història, que sapigueu que m'ho podeu enviar per correu, d'acord? Va, desinhiu-vos!

Més informació »

Desperta! (Experiment 1)



He començat l'any amb ganes de proposar-vos un experiment i és el següent: si aquesta imatge us suggereix alguna cosa (el que sigui!) m'encantaria que ho escrivíssiu als comentaris.
Es tracta només d'un joc, no hi ha cap objectiu concret ni cap norma, així que llibertat absoluta i endavant! 
Va, algú s'hi anima?



Més informació »
Llicència de Creative Commons
negatiuspositius de Meritxell està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a negatiuspositius.blogspot.com