Lladre

Entro als edificis i faig fotografies a la gent que hi viu. No sóc cap lladre, o bé, potser sí: robo intimitats sense que ningú ho sàpiga. Sempre trobo alguna escletxa per on puc esmunyir-me. M'hi endinso aguantant-me la respiració i deixo que la càmera es converteixi en la meva còmplice.

Comparteixo la felicitat d'aquella parella que balla a la cuina, davant d'un àpat a mig fer i que devoraran quan ja estigui fred; sento com xiula un home mentres agafa dissimuladament un catàleg de roba interior femenina del tocador de la seva dona; espio com els nens fan plans per fer campana a l'escola i faig fotos dels dibuixos que deixen a mig fer...

Després deixo que aquesta gent, atrapats dins del moment congelat per sempre més, ompli les parets del meu pis i em sembla sentir-los tan a prop... sobretot ella. L'enxampo sempre amb la mirada lànguida, posat distret i em pregunto quins són els somnis que viuen dins el seu cap. Em penso que s'ha adonat que existeixo i ella, com jo, es manté sempre en silenci, participant d'aquest joc inofensiu. Sé que pot tombar-se en qualsevol moment i delatar-me, però no ho fa i jo, des d'un racó, faig que l'objectiu esdevingui una carícia prohibida.

Us confesso que m'hi he obsessionat. Cada nit somio que finalment m'hi apropo i li escric paraules al clatell amb els llavis i li explico que fa temps que l'estimo, que no ha de tenir por de mi, que no ha de patir per res. Però em fa por espantar-la.

Passen els dies i mesos i cada cop les parets s'omplen amb més fotos d'ella: pentinats diferents, roba diferent, posats diferents però sempre ella. A tot arreu. Dins meu. Ella i només ella!

Agafo la càmera, decidit a trobar-la un cop més i a confessar-li tota la veritat. Neguitós, compto les passes mentres llisco pels carrers. 

Aquest cop m'espera completament nua, dreta, desafiant i apuntant-me amb el cos despullat. Ella també em vol confessar la seva veritat. Hi detecto certa tristor i vergonya en els seus ulls.

Encara sota els efectes del torbament, veig com s'apropa una noia i li col·loca mitges de seda, sabates i un vestit que li escau com un guà. L'agafa en braços i la planta a l'aparador principal sota un cartell amb la inscripció "Rebaixes".

Sé que només la meva càmera i jo podem veure la llàgrima que li rodola galtes avall.