Més informació »

Més informació »

Més informació »

Potser vaig veure el que de debò estava succeint o potser només vaig veure el que vaig voler. Ara mateix no us ho podria assegurar, però m'inclino a creure que aquest colom es distreia perseguint la seva pròpia ombra. Feia quatre passes amb el ritme tan característic de raper que tenen aquestes aus i tot seguit mirava l'ombra projectada; canviava de direcció, girava el coll, provava una altra coreografia... sense perdre de vista aquella taca grisenca que s'escampava sobre el ciment, ben arrelada a les seves potes.

Podríem omplir pàgines sobre el possible avorriment dels animals i fins i tot plantejar-nos si els coloms busquen maneres de passar l'estona amb jocs que ens porten a temps d'infantesa. Un cop hem arribat a aquest punt, podem llençar coets, encendre el cel i muntar una paradeta d'especulacions diverses.

De totes maneres, aquest animaló va ser prou amable amb mi i em va deixar que li fes tot un book de fotos, com si fos una model de passarel·la. En arribar a casa em vaig preguntar per què coi havia fet vora vint fotos d'un colom. No pregunteu. Són coses que passen. Què hi farem.

Més informació »

Més informació »

Són coses que passen quan començo a remenar llibres a l'atzar. Els fullejo i molts cops acabo trobant coses interessants. Així va ser com vaig descobrir un fotògraf del segle XIX, Charles Marville. Era un llibret petit, amb les fulles mig desenganxades, ben farcit de fotos de carrers de París i quan vaig fixar-m'hi en una en concret, vaig saber que n'acabaria fent el dibuix amb tinta xinesa. I és el que veieu. Això sí; per jugar una mica vaig afegir-hi algunes modificacions i elements dispersos.

Més informació »

No sé pas perquè hi ha qui diu que tinc certa tendència a amagar-me: no és pas veritat! I per demostrar-vos-ho, aquí penjo una foto on se'm veu perfectament.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

El típic escenari que qualsevol desitjaria trepitjar en una tarda idíl·lica de diumenge... o no? Per cert, la foto és una mica antiga, del juny del 2005.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Una de les coses que més m'agrada de celebrar cada cop que fa més anys que trepitjo aquest planeta (bé, els bocins de terra són limitats) és el fet de conèixer determinats tipus de persones.
No em refereixo només a gent que et fan dir "sembla bon paio" i ens n'oblidem al cap de cinc minuts. Perquè m'entengueu: les converses d'ascensor són plenes de veïns que "semblen bones persones". No. No vull dir això. Sinó que són gent que facin el que facin no són mai artificioses.Potser el rovell no ens hauria de fer tanta angúnia.

Més informació »

Més informació »