Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

La majoria de les fotos que vaig publicant en aquest bloc sorgeixen de la casualitat, o bé de la planificació o fins i tot d'aquell embadaliment meu tan típic d'anar caminant pels carrers i no veure els semàfors, però en canvi sí que em fixo en la torreta de geranis que guaita des d'un balcó... (i com a conseqüència immediata després veure com el terra s'apropa vertiginosament cap a mi). 

Però el que provo de dir és que faig fotos d'allò que vaig trobant o descobrint per mi mateixa. Però no sempre és així. Per sort. I aquesta és una d'aquestes fotografies que he fet perquè algú altre m'ha guiat fins a un lloc concret, un gest que agraeixo molt. Tota una troballa. No sabria com definir aquesta psicodèlia de coloraines, però aquest tapís de pintades diverses em sembla meravellós i només espero que cap pla d'urbanisme es dediqui a embrutar-lo amb una capa ronyosa de pintura cívica. Tal com em van dir, aquestes parets guarden autèntiques "relíquies arqueològiques".

Més informació »

Més informació »

No sabem si aquests personatges n'estan tan farts de tot el que fa pudor de socarrim o què, però ens claven les seves mirades inquietants des d'una porta ben curiosa del carrer dels Jocs Florals, a Sants.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Potser vaig veure el que de debò estava succeint o potser només vaig veure el que vaig voler. Ara mateix no us ho podria assegurar, però m'inclino a creure que aquest colom es distreia perseguint la seva pròpia ombra. Feia quatre passes amb el ritme tan característic de raper que tenen aquestes aus i tot seguit mirava l'ombra projectada; canviava de direcció, girava el coll, provava una altra coreografia... sense perdre de vista aquella taca grisenca que s'escampava sobre el ciment, ben arrelada a les seves potes.

Podríem omplir pàgines sobre el possible avorriment dels animals i fins i tot plantejar-nos si els coloms busquen maneres de passar l'estona amb jocs que ens porten a temps d'infantesa. Un cop hem arribat a aquest punt, podem llençar coets, encendre el cel i muntar una paradeta d'especulacions diverses.

De totes maneres, aquest animaló va ser prou amable amb mi i em va deixar que li fes tot un book de fotos, com si fos una model de passarel·la. En arribar a casa em vaig preguntar per què coi havia fet vora vint fotos d'un colom. No pregunteu. Són coses que passen. Què hi farem.

Més informació »

Més informació »

Són coses que passen quan començo a remenar llibres a l'atzar. Els fullejo i molts cops acabo trobant coses interessants. Així va ser com vaig descobrir un fotògraf del segle XIX, Charles Marville. Era un llibret petit, amb les fulles mig desenganxades, ben farcit de fotos de carrers de París i quan vaig fixar-m'hi en una en concret, vaig saber que n'acabaria fent el dibuix amb tinta xinesa. I és el que veieu. Això sí; per jugar una mica vaig afegir-hi algunes modificacions i elements dispersos.

Més informació »