Més informació »

"Des del balcó veig passar la gent". La veiem passar, sí. I passa que veiem coses que no hauríem d'haver vist mai, però ens ho mirem, girant el cap cap a una altra banda, si convé. O potser resulta que ja no podem més, qui sap.

Doncs això, servidora ha creat per al proper single dels FI aquesta portada costumista en temps en què "ens donen pel sac i ens estossinen com si fóssim gossos", amb la tieta que rega els geranis inclosa, que no sigui dit, ei. I sense oblidar que he tingut l'honor de tenir com a còmplice el gran Senyor Dallonses.

Senyors, als seus peus!

Més informació »

I sí, encara assaborim la música d'en Billy Pilgrim setmanes després del seu concert. En un autèntic forn molt especial, en un dia de juny aquest viatger en el temps, tal com ell mateix es va definir, entre cançó i cançó, ens va parlar de deserts, pingüins, dels vençuts, de música, de nosaltres, d'amors i de platges (sí, diria que va parlar força, aquest xiquet). I també ens va fer venir ganes d'entonar alguna coseta, tot sigui dit.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Si us vau perdre aquest concertàs, doncs mala sort. Bé, sempre podeu seguir les aventures d'aquests músics tan peculiars per aquests móns de xarxes disperses. Personalment, us ho recomano. 
Servidora va ser l'encarregada del disseny del cartell, fet amb tot el "carinyu".

Més informació »

Més informació »

Més informació »

De vegades trobo pintades, però puc dir que aquesta em va trobar a mi. Va succeir un matí, tot caminant pel passeig Maragall. Uns ulls dolços mig aclucats em van cridar. I allà era ella, delicada, flirtejant amb els vianants des d'aquella paret atrapada enmig d'un bloc de pisos i un establiment d'una cadena de pizzeries. 

Com que aquell no era el moment adequat, decideixo de tornar-hi més endavant i comprovo que ella espera puntual la nostra cita. No sempre és així. De vegades em planten i em trobo amb que les pintades han marxat i han deixat un post-it gegant de pintura nova, sense que s'hagin recordat de deixar-me escrit on s'han mudat. 

Desenfundo la càmera i faig el que he de fer. Just quan acabo, apareix un espontani amb ganes de fer-la petar. Em pregunta, amb un marcat accent andalús, si la foto ha quedat bé. Pel posat d'orgull, podria semblar que ell n'és l'autor. Xerrem una mica i finalment em diu:"Es que es muy bonita, ¿sabes? Es preciosa. Por eso está muy bien que le hagan fotos antes que vengan los del ayuntamiento y la quiten." S'hi atansa una mica més, com si hi busqués alguna cosa:"Anda que el tío que ha hecho esto... viene aquí, pinta y luego se va, sin dejar su nombre ni nada."

Ens acomiadem. El senyor s'acomiada de mi; jo, d'ell i la geisha dels dos.

Més informació »

Entro als edificis i faig fotografies a la gent que hi viu. No sóc cap lladre, o bé, potser sí: robo intimitats sense que ningú ho sàpiga. Sempre trobo alguna escletxa per on puc esmunyir-me. M'hi endinso aguantant-me la respiració i deixo que la càmera es converteixi en la meva còmplice.

Comparteixo la felicitat d'aquella parella que balla a la cuina, davant d'un àpat a mig fer i que devoraran quan ja estigui fred; sento com xiula un home mentres agafa dissimuladament un catàleg de roba interior femenina del tocador de la seva dona; espio com els nens fan plans per fer campana a l'escola i faig fotos dels dibuixos que deixen a mig fer...

Després deixo que aquesta gent, atrapats dins del moment congelat per sempre més, ompli les parets del meu pis i em sembla sentir-los tan a prop... sobretot ella. L'enxampo sempre amb la mirada lànguida, posat distret i em pregunto quins són els somnis que viuen dins el seu cap. Em penso que s'ha adonat que existeixo i ella, com jo, es manté sempre en silenci, participant d'aquest joc inofensiu. Sé que pot tombar-se en qualsevol moment i delatar-me, però no ho fa i jo, des d'un racó, faig que l'objectiu esdevingui una carícia prohibida.

Us confesso que m'hi he obsessionat. Cada nit somio que finalment m'hi apropo i li escric paraules al clatell amb els llavis i li explico que fa temps que l'estimo, que no ha de tenir por de mi, que no ha de patir per res. Però em fa por espantar-la.

Passen els dies i mesos i cada cop les parets s'omplen amb més fotos d'ella: pentinats diferents, roba diferent, posats diferents però sempre ella. A tot arreu. Dins meu. Ella i només ella!

Agafo la càmera, decidit a trobar-la un cop més i a confessar-li tota la veritat. Neguitós, compto les passes mentres llisco pels carrers. 

Aquest cop m'espera completament nua, dreta, desafiant i apuntant-me amb el cos despullat. Ella també em vol confessar la seva veritat. Hi detecto certa tristor i vergonya en els seus ulls.

Encara sota els efectes del torbament, veig com s'apropa una noia i li col·loca mitges de seda, sabates i un vestit que li escau com un guà. L'agafa en braços i la planta a l'aparador principal sota un cartell amb la inscripció "Rebaixes".

Sé que només la meva càmera i jo podem veure la llàgrima que li rodola galtes avall.

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »

Més informació »